“Lídia Vives, l'artista entre dos mons que amaga secrets en les seves obres”

Sobre mi

Lídia Vives, els origens

Nascuda a Lleida, Espanya, el 1991 i amb un pare pintor, a Lídia li va ser fàcil enamorar-se del món de l'art. De petita ja somiava amb ser pintora.

Solia imaginar-se a si mateixa vivint davant d'un llenç, sostenint un pinzell... Aquesta idea va ser la que la va portar a estudiar Belles Arts a la Universitat Complutense de Madrid per acabar especialitzant-se en la branca d'Imatge de la Universitat de Barcelona.

L'influència d'Henri-Cartier Bresson i la cultura del selfie transformen l'expressió artística de la Lídia.

Als 16 anys, durant un viatge escolar, la Lídia assisteix a una exposició d'Henri-Cartier Bresson, la seva obra té un profund impacte en l'artista que sempre havia considerat la pintura com "l'art suprem".

Aquest moment va coincidir amb l'aparició dels primers mòbils amb càmera frontal i el boom de les xarxes socials. No trigaria gaire a aparèixer la cultura del selfie, a la qual la Lídia aprofitaria al màxim.

Poc a poc, la Lídia va transformar aquests selfies en autorretrats, convertint així l'art fotogràfic en la seva via principal d'expressió artística.

L’autorretrat: l'oportunitat de viure noves vides

En una petita habitació de color rosa, plena de còmics manga i peluixos, amb un espai mínim i només una paret sense pòsters, van néixer les primeres creacions de la Lídia Vives.

Aquests selfies senzills passarien a convertir-se en autorretrats, que li donaven l'oportunitat de convertir-se en nous personatges. Parlaría de les seves històries i explicaria anècdotes del seu dia a dia.

La fotografia artística, un mitjà d'expressió i la seva carrera professional

Allò que en un inici seria un joc i un mètode d'escapament per "sortir d'aquella habitació", aviat i quasi accidentalment, es convertiria en el seu mitjà de vida.

Lídia comença a estudiar a la universitat i a publicar les seves fotografies a les xarxes socials. Poc a poc, el públic va anar arribant i, amb ell, les marques, les galeries i els col·leccionistes.

Actualment, l'estudi de la Lídia es troba lluny d'aquella petita habitació i la seva càmera bridge s'ha transformat en una full frame.

Les seves obres es troben, no només en línia, sinó també en galeries, llibres, revistes i llars de gairebé tots els continents.

Una artista entre dos mons que ens ofereix un art fotogràfic ple de sorpreses.

Lídia busca els seus referents en mons, a primera vista, molt separats. La seva obra té clarament referents pictòrics (principalment artistes italians del Renaixement i del Barroc), però també apreciem en les seves creacions influències de la cultura pop, del moviment punk i de la fotografia de moda.

El resultat? Una fusió entre l'art i la fotografia típicament editorial que ens parla i sempre ens explica una història. L'obra de Lídia és art fotogràfic. Les fotos de Lídia semblen pintures, de fet podríem dir que Lídia pinta les seves fotos.

L'obra de Lídia és original i misteriosa. Creacions plenes de detalls, ambients enigmàtics, curiositats i secrets s'amaguen darrere de l'obra de Lídia. Sí, Lídia amaga ous de Pasqua en gairebé cada una de les seves obres; ja sigui la seva insígnia o algun element divertit per acompanyar les fotografies amb un sentit de l'humor propi.

Busca la sorpresa i la connexió directa entre artista i espectador, animant a les persones que gaudeixen de la seva obra a entrar-hi i descobrir els seus secrets.

L'abella, la seva insígnia, el seu segell propi

L’abella, la seva insígnia, el seu segell propi. Petites, treballadores i laborioses. Les abelles són molt temudes, però no ataquen, únicament es defensen quan es senten amenaçades. Lídia ha convertit l'abella en la seva insígnia i amb ella signa totes les seves obres i fins i tot la amaga en algunes d'elles. T’animes a trobar-la?

Premis

L'obra de Lídia ha estat reconeguda a nivell mundial sent premiada en diferents competicions. Destaca la medalla d'or en el Trierenberg Super Circuit (Àustria) el 2018, una medalla d'or en els Moscow International Foto Awards (Rússia) el 2020, una medalla d'or FIAP i una medalla d'or ISF en el Trofeu Torretes de Fotografia (Espanya) en el mateix any, el premi a la Fotògrafa Artística de l'any en els Monochrome Awards (EUA) el 2021, així com el premi a la Fotògrafa Professional de l'any en els Muse Photography Awards (EUA), entre altres.

2021| Or - Fotògrafa Artística de l’any, Fine Art (Professional), Monochrome Awards, EEUU
Or - Fotògrafa de l’any (Professional), Muse Photography Awards, EEUU
2020| Or, Fine Art - Retrat (Professional), Moscow International Foto Awards, Moscú, Rússia
FIAP Medalla d’or, Monocrom, Trofeu Torretes de Fotografia, Calella, Espanya
ISF Medalla d’or, Color, Trofeu Torretes de Fotografia, Calella, Espanya
2018| Or, Categoria d’Autorretrat, Trierenberg Super Circuit, Wels, Àustria

*Llista completa aquí.

Exposicions

Lídia ha participat en diferents exposicions i fires d'art per tot el món amb el suport de diferents galeries i també a nivell individual.

Començant el 2013 amb la seva exposició "Wonderland" a l'Institut d'Estudis Ilerdencs de Lleida, on va presentar una sèrie de fotografies en les quals mostrava la seva visió personal d'Alícia al País de les Meravelles.

Més endavant, el 2015, tindria el plaer de participar en la fira Fotofever amb el suport de la Galeria Fifty Dots (Barcelona) i presentar la seva sèrie "Sex" al museu del Louvre de París.

Aquesta sèrie podria ser vista de nou en diferents espais i fires d'art, destacant especialment Arles, la Casa Golferichs i Art Photo BCN, a més d'una exposició individual amb Fifty Dots. En aquesta col·lecció, parla del sexe i de l'erotisme tabú des d'un punt de vista naïf i amb personatges adolescents.

Entre els diferents països on ha exposat la seva obra, a més d'Espanya, es troben França, Àustria, Itàlia, Austràlia, Mèxic i Estats Units.

2021| Imagenation Milan, Femme et Fatale, Fondazione Luciana Matalon, Milà, Itàlia (Col·lectiva)

International Portrait Photography Awards, Galería Man Ray, Ciutat de Mèxico, Mèxico (Col·lectiva)

2020| A&D, A d’Art i D de Dona, Galeria Espai Cavallers, Lleida, Espanya (Col·lectiva)
2019| Miami Photo Fair, Limited Edition Gallery, Miami, EEUU (Fira d’art)

Elementum 4.0, FFIEL, León, Mèxico (Col·lectiva)

2018| Images of Women, Hartlauer Foto Galerie, Linz, Àustria (Col·lectiva)

Voies Off, "Transeünts", Fifty Dots Gallery, Arles, França (Fira d’art)

2017| Exhibit, Casa Golferichs, Barcelona, Espanya (Col·lectiva)
2016| Sex Series, Fifty Dots Gallery, Barcelona, Espany (Individual)

Art Photo BCN, "Sex Series", Fifty Dots Gallery, Barcelona, Espanya (Fira d’art)

2015| Shared Experience, Inqubator Art Gallery, Melbourne, Australia (Col·lectiva)

Fotofever Art Fair, "Sex Series", Fifty Dots Gallery, París, França (Fira d’art)

2013| Wonderland, Institut d'Estudis Ilerdencs, Lleida, Espanya (Individual)

*Llista completa aquí.

L'obra de Lídia al món

Les obres de Lídia han estat venudes a col·leccionistes i particulars d'arreu del món: Finlàndia, Bèlgica, República Txeca, Dinamarca, França, Alemanya, Itàlia, Luxemburg, Països Baixos, Noruega, Portugal, Espanya, Suècia, Regne Unit, Suïssa, Àustria, Canadà, Estats Units, Japó, Malta, Eslovàquia, Xina y Austràlia.

Descobreix la seva feina

The housewife

De molt jove, somiava en ser artista i viatjar pel món. S'imaginava una vida bohèmia, pujant gairebé sempre a un avió i amb un apartament diferent cada setmana en cada país. Aquest somni va fer que, des de molt petita, Lídia descartés la idea de convertir-se en mestressa de casa, amb tot el respecte cap a aquest honorable treball. Tampoc es veia casada o amb fills. Simplement, no era compatible amb la resta dels seus plans.

No obstant, el destí és capritxós i a vegades porta les persones per camins que no s'imaginaven: tenir fills, una parella estable o el matrimoni, són idees que ja no li semblen tan inimaginables com fa uns anys.

The Housewife, fa referència a una època de la vida de Lídia en la qual, sense adonar-se'n, es va convertir en tot el contrari del que havia somiat. Va renunciar a les seves ambicions per ajudar una altra persona a aconseguir les seves. Durant aquell temps, Lídia es va sentir atrapada, no podia deixar de recordar aquella nena que es veia a si mateixa expandint la seva obra per tot el món.

The Housewife, mostra a Lídia en aquest moment, amb una vida suposadament "de luxe" però que no era la seva vida. En un jardí preciós i ple de color, i, no obstant això, el seu autorretrat és monocromàtic i sense vida, intentant recuperar, de alguna manera, la rebeldia que alguna vegada va tenir.

Rapunzel

A Lídia, el conte de Rapunzel, sempre li va semblar una bogeria. Realment Rapunzel havia de suportar el pes del príncep al seu cap perquè ell la visités i finalment la rescatés? No podia Rapunzel salvar-se a si mateixa?

Els contes infantils preferits de Lídia tenien com a protagonistes noies que es salvaven a si mateixes. Amb referents com la princesa Xena, Nikita i Utena. Noies que lluitaven sense por.

Així i tot, la idea d'una dona amb un cabell quilomètric és seductora per a Lídia, té encant i sense dubte evoca cert romanticisme.

Rapunzel, és una obra de detalls, una obra de mesos de treball, una obra de buscar objectes: un raspall antic pel cabell, un llit amb molts coixins que es veiés tou i còmode. El gerro adequat i un bodegó amb uns colors que funcionessin amb l'estètica que Lídia havia previst. Buscava una aparença pictòrica amb una llum molt càlida.

Kintsugi-19

Inspirada en la milenària tècnica del kintsugi, en aquesta fotografia Lídia ha representat la fragilitat del cos humà, vestint-lo amb els tradicionals estampats de l'antiga porcellana xinesa i recomposant els trossos trencats amb or.

Aquest or emergeix de la màscara i s'estén pel cos dibuixant amb les seves esquerdes uns pulmons. Amb això, s'entén que la màscara protegeix el nostre aparell respiratori de l'amenaça actual del coronavirus.

Aquesta obra va ser un encàrrec d'un organisme públic per conscienciar les persones sobre la importància d'utilitzar la mascareta durant la pandèmia.

Donat que es tractava d'una qüestió d'interès mundial, el personatge havia d'estar una mica despersonalitzat. Per això, els ulls estan tancats i la seva postura és estàtica, d'aquesta manera Lídia aconsegueix reforçar la idea del gerro.

Artista de detalls, també va afegir un arracades de color vermell sagnant per recordar a totes les víctimes del Coronavirus.

If I was a rich girl

Aquesta obra mostra una dona rica llepant un segell, jugant així amb l'ambigüitat de no saber si realment es tracta d'un segell o d'LSD.

La dualitat es complementa també utilitzant el personatge popular de dibuixos animats Mickey Mouse fora del seu context, creant una dualitat entre bo i innocent vs. dolent i rebel.

Lídia es va inspirar en la cançó del mateix títol de Gwen Stefani (adaptació de la cançó "If I were a rich man" del musical "El violinista en el teulat"). A més, també va tenir present l'estètica de Lady Gaga.

D’adolescent, a l'institut, la Lídia va rebre un llibre que advertia dels perills del consum de drogues. A més de la informació sobre cada droga en concret, al llibre hi havia una sèrie de fotografies identificatives de cada droga.

Els dissenys del LSD van sorprendre especialment a Lídia: li van semblar segells i molts contenien dibuixos infantils.

No va poder evitar pensar en quin tipus de gent consumiria aquesta droga i si, en el moment de fer-ho, tindrien en compte el dibuix que hi ha en ella.

La tria del dibuix de Mickey Mouse ens mostra de nou la dualitat de Lídia: un personatge sorprenent per la facilitat amb la qual pot semblar tant alegre com sinistre. Sense cap mena de dubte, el personatge perfecte per representar la seva idea.

Midsommar

Inspirada en la tradicional festa sueca que celebra el solstici d'estiu, a "Midsommar" es representa la transició d'una estació a una altra amb una màniga de flors que, poc a poc, va desapareixent per deixar la resta del cos nu.

Lídia es va inspirar en la pel·lícula "Midsommar" d'Ari Aster, l’estètica de la qual la va captivar. Des de feia temps, Lídia tenia en ment fer una representació estacional al estil de Botticelli, però no tenia la idea del tot definida. Després de veure la pel·lícula, se li va ocórrer cobrir la meitat del seu cos de primavera i deixar l'altra meitat descoberta d'estiu per representar aquest entretardor.

PMF

Com vas començar en el món de la fotografia?

En un principi, la meva intenció no era dedicar-me a la fotografia. Sempre m'ha interessat l'art, però el que jo volia era ser pintora -que, llavors, per a mi era com "l'art suprem"-. No veia la fotografia com un mode d'expressió artística, sinó documental, fins que vaig anar a una exposició d'Henri-Cartier Bresson i vaig canviar d'opinió. A partir d'aquí, vaig començar a interessar-me, però no va ser fins a una altra exposició, aquesta vegada d'Annie Leibovitz, quan vaig pensar en dedicar-me professionalment a això.

Et consideres fotògrafa o artista?

Mai m'he considerat fotògrafa. Sí que sé fer servir la meva càmera, sí que disparo en manual, però no sóc una experta en tècnica fotogràfica. El meu fort és l'art. No penso tant en les capacitats de la meva càmera com en si els colors que aconsegueixo són els que estic buscant.

Em preocupen altres coses més enllà del que és estrictament fotogràfic. Per exemple, si la composició és bona, si els colors funcionen, si el concepte està ben expressat... A més, malgrat no ser ja pintora, jo no acabo de sentir que hagi deixat de pintar. Simplement crec que ara faig servir altres materials, però faig el mateix.

Una senya d'identitat de les teves obres són els "ous de Pasqua" que deixes a les teves fotos, com insectes o frases de mida diminuta. Quin és el motiu exacte de la inclusió d'aquests petits elements?

En realitat hi ha més d'un motiu. Tot va començar perquè, en penjar les meves fotografies a les xarxes, aquestes anaven circulant fins que arribava un moment en què perdien l'autoria i em les trobava en perfils d'altres fotògrafs que les feien passar com a seves. Se’m va ocórrer amagar l'abella -el meu símbol- per la fotografia perquè fos més difícil esborrar-la. El segon motiu és perquè em vaig adonar que, quan penjava una foto a la xarxa, en seguida tenia un like, moltes vegades de la mateixa persona. Això són likes de cortesia, i no és el que busco. Em dóna igual si una foto té 100 o 2000 m'agrada, jo el que vull és que el públic la miri i l'analitzi. Per això vaig avisar que estava amagant detalls, perquè la gent els busqués i, d'aquesta manera, fer-los viure la meva creació. Fent això vaig descobrir que, a més, s'havia creat una mena d'interacció entre l'especulador i jo i que, finalment, resultava com un joc. Una mena de "Busca a Wally".

Amb quina càmera vas començar a treballar al principi i quin equipament tens ara?

No recordo el model exacte, però la meva primera càmera va ser una bridge de Fujifilm. Actualment treballo amb la Pentax K1, el 35mm f/1.4 de Sigma, el 50mm f/1.8 i 70mm f/2.4 de Pentax i il·luminació artificial.

Tens un estil molt definit; un estil propi molt reconeixible, quelcom molt complicat de crear en qualsevol disciplina artística. Com s'arriba a tenir un estil propi?

És una cosa que em pregunten molt i realment no és tan complicat. El problema és deixar-se anar, ha de ser alguna cosa que et surti sola. Al cap i a la fi, tothom té una personalitat i tots tenim uns gustos. A tothom li agraden més uns colors, li agraden més uns temes, certes composicions, es tracta d'escoltar-se a un mateix i projectar-ho en el teu treball. Crec que alguna cosa que m'ha ajudat molt és, a més d'escoltar-me a mi mateixa, tenir diverses referències i que no totes fossin fotogràfiques. En el moment en què amplis una mica el teu imaginari o comences a tenir més cultura artística es reforça el teu treball. Si com a referències tens sempre als mateixos fotògrafs i no segueixes pintors, escultors..., pot semblar que no tenen res a veure amb la fotografia, però al final comproves que sí, i que aquesta cultura artística t'ajuda moltíssim. Tots ens copiem, però si tens unes referències més àmplies, d'alguna manera, "copies" a més gent i en aquest procés crees alguna cosa nova. Si sempre tens les mateixes referències fas el mateix que fan aquests artistes i no et distingeixes.

En el meu art fotogràfic acostumo a buscar la dualitat. La meva personalitat ja és molt dual i per això no és estrany que el meu treball també ho sigui. Algunes de les meves creacions són molt amables i altres més agressives. Algunes tenen referents pictòrics molt clars i altres referents editorials. Crec que també es deu a allò que deia, a la idea de tenir diverses inspiracions en comptes de limitar-se a una sola.

Una de les teves exposicions 'Wonderland' -la primera o una de les primeres- va ser important en el desenvolupament de la teva carrera, oi?

Sí, la meva primera exposició va ser realment 'Wonderland' i va ser també un cop de sort perquè em van exposar en un museu de la meva ciutat natal, a Lleida. Aquella mostra va funcionar molt bé i es va moure molt, hi va haver moltes notes de premsa i això va facilitar que la gent em conegués. L'exposició a més es va moure per altres ciutats i gràcies també a les xarxes socials el meu treball es va anar coneixent més. La veritat és que no sé si hauria arribat on estic si no hagués estat per aquella exposició.

Com és el teu procés creatiu?

Tot comença a partir d'una idea que pot sorgir de diverses formes; bé per un objecte que m'ha interessat, a vegades una paraula, un concepte, una experiència personal o, fins i tot, un color. A vegades és una peça de roba; també depèn de si és un projecte personal o és un client, en aquest cas la inspiració serà el producte. En aquest últim cas, passo temps amb aquest per sentir i notar el que em provoca o dotar-lo de personalitat i buscar la inspiració en ell per a l'obra.

El que faig és buscar referències, a vegades la idea sorgeix sola, però també m'agrada investigar... revisar artistes, pintures, obres de les quals m'agraden elements. D'aquest procés acaba sorgint alguna cosa nova i no quedar-me amb alguna cosa que ja s'ha fet. Solc prendre notes i realitzar esbossos, vaig buscant tot el que necessito per a la sessió o creo el meu propi atrezzo (cosa que m'encanta). Després toca fer les fotos i la postproducció.

Què significa l'abella?

Vaig crear la abella perquè volia tenir un símbol, em semblava molt important; m'interessava tenir alguna cosa que fos meva. Precisament en l'exposició 'Wonderland', la fotografia més simbòlica, la que es va utilitzar per als cartells, és una imatge en la qual surto amb una abella a la boca. És una fotografia inspirada en una obra d'Irving Penn. A partir d'aquí em va semblar interessant que la abella fos el símbol. A més, les abelles són animals que em fascinen. Són molt petites, però la gent els té molta por perquè els preocupa que els piquin, però les abelles no piquen si no els fas res, només es defensen. De la mateixa manera, em sembla essencial la idea que sense abelles es pot acabar el món. Estic molt conscienciada amb el canvi climàtic, és un tema que m'interessa molt. Les abelles són molt simbòliques en aquest sentit. I també van ser el símbol de la família Barberini, que van ser grans mecenes del Barroc, així que es van anar ajuntant coses que tenen un significat important per a mi...

Gran part del teu treball són autorretrats. A què és degut?

Al principi vaig començar amb l'autoretrat degut a les circumstàncies. Estava començant i no tenia ningú que modelés per a mi, així que vaig decidir començar amb mi mateixa. Després, em vaig adonar que ningú podria expressar tot el que sento millor que jo, així que l'autoretrat es va imposar en el meu mètode de treball.

Tot va començar durant la meva adolescència. Van aparèixer els primers telèfons mòbils amb càmera frontal i, al mateix temps, les xarxes socials. Així va néixer la cultura del selfie. Al principi, no tenia cap pretensió artística fins que, amb el temps i la maduresa, vaig descobrir l'art de l'autorretrat i vaig deixar els selfies de banda.

Quins artistes consideres les teves majors influències?

Les meves grans influències són Annie Leibovitz, Miles Aldridge, Guy Bourdin, Tim Walker, Steven Klein, Velázquez, Vermeer, Caravaggio, Bernini, Leonardo i pràcticament tot el Barroc i Renaixement italià.

De l'Annie Leibovitz i Tim Walker em quedaria amb els seus matisos pictòrics i les seves fascinants composicions i estilismes. Tant Miles Aldridge com Guy Bourdin em criden l'atenció per la força que tenen a l'hora d'utilitzar els colors. Steven Klein, sens dubte, és el meu referent per al meu estil més punk. Els pintors del Barroc i del Renaixement em influeixen potencialment amb la seva estètica. Del Barroc destacaria, especialment, la seva complexitat compositiva i l'habilitat per captar el moviment. És alguna cosa que vull aconseguir des de fa molt de temps.

Com a artista fotogràfica, prefereixes buscar una imatge única o fas diferents preses i després tries la que més t'interessa?

Creu que en fotografia artística és molt important l'obra única. Treballo molt per aconseguir una única foto. En el moment en què hi ha més, considero que perd valor.

Les meves excepcions són en les sèries fotogràfiques o quan es tracta d'un encàrrec d'un client. Aleshores la situació és diferent. Però si és una obra personal, acostumo a evitar les "sessions".