Diàlegs entre obres de les Galeries d’Art de Catalunya i la col·lecció del MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida 

Del 3 de desembre de 2024 al 12 de gener de 2025

Sis obres d’art, provinents de fons de galeries de l’associació Galeries d’Art de Catalunya (GAC), conviuen durant unes setmanes amb les obres de la col·lecció permanent del MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida. Són obres, de diverses disciplines i èpoques, que dialoguen amb peces concretes o que comparteixen la temàtica d’un àmbit i creen connexions estètiques i conceptuals i trobades inaudites al llarg de l’itinerari del Museu.

En el recorregut de les Visites inesperades al MORERA es barregen obres de contingut social amb altres que dialoguen de manera més formal amb la col·lecció del Museu.

La tercera edició de Visites inesperades és un projecte concebut per Galeries d’Art de Catalunya, en el marc de la Setmana de l’Art, un esdeveniment organitzat per aquesta associació. L’esdeveniment té lloc simultàniament al Museu de Montserrat, al Museu d’Art de Girona i al MORERA, amb sis obres per museu que s’infiltren a les col·leccions permanents.

Les 18 obres seleccionades són una prova de la diversitat i riquesa de la quarantena de les galeries associades, amb propostes molt diferents que van des de l’art antic fins a l’art modern i contemporani. Per aquesta raó, en l’itinerari que proposa Visites inesperades hi ha obres d’estils diferents i artistes de diverses generacions.

La petita instal·lació de l’artista Charo Corrales (Imaginart Gallery) reivindica el treball artesanal, el brodat, típicament realitzat per dones i invisibilitzat al llarg de la història, que dialoga amb el quadre de les planxadores de Carles Llobet Raurich.

En l’àmbit dedicat a l’art relacionat amb la Guerra Civil, s’hi ha afegit un dibuix de Juli González datat el 1939 (Artur Ramon Art), que representa a la pagesa Montserrat, una figura recurrent en l’obra de l’artista en aquest període, que simbolitza la resistència al feixisme.

L’elegant autoretrat de la fotògrafa Lídia Vives (Espai Cavallers) acompanya els dibuixos de Xavier Gosé. La geometria de la pintura de Dominica Sánchez (Pigment Gallery) s’ha infiltrat entre les recerques sobre l’espai d’Antoni Abad i Jesús Mauri, mentre que l’escultura mòbil del suís Lukas Ulmi (Villa del Arte Galleries), hereva de l’avantguarda, ho fa entre les obres de Leandre Cristòfol. En canvi, el minimalisme de la natura morta de Pere Formiguera (La GaLeRia Batlle Argimon) contrasta amb el majestuós barroquisme del bodegó de Marina Núñez.  

Comisariat:

Montse Frisach

Preu Entrada:

5€

Podríem dir que des de la prehistòria, els humans hem sentit la necessitat de deixar empremta. 
Si abans, els primers homes ratllaven a les cavernes dibuixos relatant el seu dia a dia, segles després, per la primera comunió, era costum que et regalessin un diari on faries exactament el mateix. Potser no parlaríem de l'animal que havíem caçat, però sí de les baralles a classe i dels primers amors. 
Pot semblar que els diaris són inicialment coses de nens o que, inclús, s'han passat de moda. Però la veritat és que, avui en dia, els humans insistim a conservar el nostre record per un futur: Ja sigui penjant fotografies a Instagram, queixant-nos a Twitter, xerrant per Whatsapp, practicant firmes en una llibreta, fent un grafiti... i alguns inclús vandalitzant monuments històrics professant amor etern per la seva parella (no ho feu mai. Vandalitzar, vull dir).

Queda clar, doncs, que les persones tenim la necessitat d'expressar-nos, gaudir dels records i fer saber a les futures generacions que nosaltres vam ser aquí.

En el meu cas, ho faig amb els autoretrats. Potser no queda massa lluny d'aquells que es fan un selfie... o potser sí.

El meu "Estimat Diari" es divideix en dues parts: en una les fotografies són d'uns colors molt vius, i amb una estètica semblant als anys seixanta (una època que ni tan sols he arribat a viure i que només puc imaginar amb l'ajuda de pel·lícules i fotografies de l'àlbum familiar). En l'altra, les imatges són principalment en blanc i negre i estan intervingudes amb bolígrafs de colors. Com quan un nen dibuixa un bigoti en un retrat.

En la primera part, explico històries de la meva vida de la forma més exagerada possible. Podríem dir que més que parlar de fets reals, s'hi basen. Interpreto un personatge com si una actriu hagués de fer de mi mateixa i em converteixo en una barreja de Barbie i Femme Fatale. 
A la segona part, no hi ha cap mena de trampa. El nu no podria ser més sincer i les històries són completament transparents. Amb l'ajuda del simbolisme, dels gargots i d'elements que pertanyen a la cultura pop, aquesta història pot ser tant meva com teva.
Com ja he dit al principi, els humans sempre hem volgut deixar empremta... i, com podeu veure, hi ha diverses formes de fer-ho.